Entonces la vio. Era exactamente como siempre la había esperado. Igual que en sus sueños, tan llena de vida, tan dulce, tan delicada. Cuando sus miradas se unieron por primera vez , todo , se detuvo de pronto. Y es que él dijo, más de una vez, que cuando conoces al amor de tu vida, el tiempo..., se para.
Però de vegades el temps no s'atura i forma part de les errades de les nostres vides i..., com avions de paper mullat volem desconcertats entre les branques de l'amor i tenim el dur aprenentatge de saber dir senzillament: adéu per sempre!
ResponderEliminarNo sempre cal dir adéu. No sempre tot ha d'acabar-se, sinó que, de vegades... és millor deixar-se dur. Deixar que vinga tot com ha de vindre, deixar que les branques de l'amor ens gronxen, deixar que el vent ens guie pel cel fins que caiguem a la mar com a avions de paper mullat. I és que, al cap i a la fi, també hi ha de coses eternes.
ResponderEliminarSí, però un instant, un precís instant, té més vida que tota una eternitat. Si em preguntes quantes vides tenen les gotes de pluja fins que arriben a desfer-se en la terra humida... Em diràs, probablement, que tot és possible i, que el temps, no importa, sinó que la intensitat de la vida és més eterna que totes les llunes i sols que descanse per sempre eternament... Però, tan sols, he de dir-te, que els avions de paper mullat no sempre volen acaronats pel vent, sinó que de vegades no és important percebre la durada, més bé, tendrament, carpe diem.
Eliminar